De vegades s’han de fer unes passes enrere per agafar embranzida. És el que hem fet. El 19 de Maig tornen els comentaris periòdics a aquest blog un cop enllestida la magnífica i extraordinària “Guia Secreta de l’Empordanet”.
Fins el 19!
De vegades s’han de fer unes passes enrere per agafar embranzida. És el que hem fet. El 19 de Maig tornen els comentaris periòdics a aquest blog un cop enllestida la magnífica i extraordinària “Guia Secreta de l’Empordanet”.
Fins el 19!
Sólo los recién nacidos empiezan de cero. Y aún ellos, al nacer, ya llevan consigo un cierto bagage, no sólo de los nueve meses embrionarios, también el soporte congénito que les hará ser diferentes y únicos el resto de sus vidas. Pero resulta recurrente que cuando divisamos que el camino recorrido no es el adecuado, que aquello por lo que hemos luchado no era merecedor de nuestro esfuerzo, decidamos romper todo lo rompible…y empezar de cero.
A menudo es una pura ilusión del espíritu, porque iniciamos el camino por la misma senda equivocada, cometemos las mismas equivocaciones y volvemos a caer en el profundo pozo del desasosiego y la derrota. Por tanto, no vale la pena ni siquiera hacer el intento. Nada de empezar de cero. Asumamos la derrota, que los errores sean nuestros libros de texto de donde aprender, que nuestra ira se convierta en determinación y nuestra desesperanza en afirmación de nuestros ideales. Y veamos el camino a emprender como la nueva senda, abierta y llena de oportunidades, que nos lleve a la victoria. Y que esa meta, tampoco sea ni el final del camino ni el inicio de nada. Sólo una etapa más del recorrido vital.
Amb la tranquil·litat que el pas de les hores dona a tota disputa electoral, passo a donar les primeres valoracions dels resultats del diumenge:
1. El Partit Socialista ha guanyat amb una diferència suficient per a governar sense gaires problemes els propers quatre anys. És una garantia d’estabilitat política que pot ser necessària en temps turbulents com els que venen, sobretot en el terreny econòmic.
2. Una part de la societat espanyola i la gran majoria de la catalana s’ha deixat influir per la por. El missatge de “si tu no vas, ellos vuelven” ha calat. Molta gent d’ERC i d’IC-V han prestat el vot al socialisme per tal de barrar el pas al PP. És penós que una societat hagi de votar amb por, però crec que sense els lligams d’eleccions a la vista, el PP ha de fer un esforç d’imatge important. I de renovació.
3. En clau gironina, el treball de l’Alicia Sanchez-Camacho no ha servit de gaire. L’escombrada socialista ha estat tan gran que fins i tot ERC ha quedat en ridícul, perdent la meitat dels vots de fa quatre anys. Li han faltat relativament pocs vots, però és evident que existeix una distància prou important entre el PP i la gent de Girona. Aquí la renovació és ineludible i la feina hauria de començar avui mateix. La avantatja de començar de cero és que tens tot per guanyar i res a perdre.
4. CiU ha salvat la cara molt dignament. Però, ¿de què serveixen els seus diputats a Madrid?. El PSOE pot governar sense el seu suport, amb acords puntuals amb altres grups. Seran quatre anys força avorrits per a la gent de Duran i companyia.
5. Els partits independentistes i nacionalistes han quedat molt tocats. Al País Basc, el PNB ja no és la primera força i per tant, el projecte secessionista d’Ibarretxe queda afeblit d’una forma important. A Catalunya, ERC paga les seves contradiccions i resulta el partit més castigat. Els socialistes poden dir amb raó que el seu discurs afebleix els independentista més que l’enfrontament radical del sector dur del PP.
6. El PP no ha guanyat, però no surt gaire ferit. Rajoy ha salvat la cara bastant bé i podria continuar al capdavant del partit. Altra cosa és que la renovació del seu equip –començant pels discutits Acebes i Zaplana- no sigui absolutament necessari. Amb tot, un relleu general a la cúpula, amb quatre anys per davant, crec que seria la millor solució. Diumenge va quedar clar que sense els vots de Catalunya i Andalusia, el PP no tornarà a governar.
A Isaias Carrasco lo han matado por nada. Es la forma manicomial y mafiosa con la que esa panda de desequilibrados que llaman ETA dicta los titulares de un día como hoy. El día de reflexión puede servir también para pensar en esos criminales que no tienen el menor escrúpulo en asesinar a un trabajador por el sólo hecho de pertenecer a un partido político que no está en su onda. Evidentemente, los muertos siempre los ponemos los mismos.
Recuerdo la ira con la que un concejal del PP me decía que mientras Eguibar (el ala más radical del PNV) podía pasear por la Concha un domingo por la mañana con sus hijos, él debía salir con el escolta, medio escondido y sin poder hacer una vida medianamente normal. Los muertos siempre los ponemos nosotros, y aquí englobo al Partido Socialista, que ha tenido que sufrir en su piel el asesinato de muchos de sus concejales, al igual que el PP.
No me ensañaré recordando la lección de indignidad con ocasión de la matanza de hace 4 años que nos dieron algunos. No les recriminaré cómo altaneramente nos dieron de lado para negociar con los asesinos de Isaias. No lo haré. Pero que no olviden, si mañana vuelven a ganar y por tanto a gobernar, que para acabar con esta gentuza no hay negociación posible, sólo hay un Estado de Derecho con 45 millones de ciudadanos libres y con poder y fuerza más que sobrados para enviarlos ante los jueces.
Han llenado el País Vasco de iniquidad, dolor y muerte. Es el lugar de Europa con mayor número de escoltas por habitante, señal de que es el lugar de Europa con menor libertad y mayor extorsión por habitante. Mañana, con los votos, volveremos a ganarles. Un solo voto vale más que un millón de balas. A ver si se enteran.
Escribo estas líneas el domingo día 2, por la mañana. Brilla un sol rutilante que ha deshecho la niebla de la madrugada, no corre el viento y hoy l’Empordanet se muestra con todo su esplendor. De aquí a pocos minutos iniciaremos un pequeño periplo por La Pera y Púbol, visita que hace días llevamos proyectando.
El próximo domingo, a estas horas, estaremos ya en el colegio electoral para votar. A pesar de las encuestas -siempre tan negativas para el PP-, tengo esperanzas de un cambio. Ahora sería bueno para el país. Todo cambio conlleva una dosis de esperanza, una ilusión añadida al estado de expectación que un relevo en el gobierno lleva consigo. No vienen tiempos fáciles. La economía estará en todos los titulares durante los próximos años: subida descontrolada del precio del petróleo, recesión en la economía americana, caída en la producción y aumento del paro en todos los sectores. España es una potencia económica -ya nadie puede dudarlo- pero con connotaciones muy particulares: siendo la octava potencia económica mundial no tenemos multinacionales. Nuestras grandes multinacionales son entidades financieras, el BBV, el Santander, La Caixa… Las grandes empresas productivas, como Repsol o Telefónica son propiedad de las financieras que además las dirigen desde los consejos de administración. No sé si es bueno o malo, pero en todo caso, es diferente a lo que pasa en los otros mercados internacionales con peso en la economía mundial -exceptuando China, claro.
La incertidumbre no se disipará con un cambio de gobierno pero al menos introduciremos una variable nueva en la ecuaciön: la esperanza. Rajoy tiene un equipo económico solvente y preparado -donde Pizarro es puramente la anécdota mediática-, con Juan Costa a la cabeza. Ellos consiguieron en el periodo 1996-1998 lo que parecía imposible y, estoy seguro, ellos pueden hacer que los embates de una crisis internacional que está a las puertas, no haga tambalear nuestra sociedad.
Los retos nacionalistas de los catalano-kosovares y de los independentistas vascos, precisan de un gobierno sólido y con las ideas claras, sin titubeos. Evidentemente que precisará de una gran pacto con la oposición, pero si el gobierno es compacto y sin fisuras ideológicas, los nacionalistas no tienen nada que hacer. También en esto Rajoy plantea más seguridad y certeza que Zapatero.
A una semana vista, pocas cosas pueden hacer cambiar la mayoría de votos, ya decididos incluso antes de la campaña. Veremos cómo responde la ciudadanía y qué conclusiones sacamos el día 10. Veremos.
Un cop vist el primer debat entre Rajoy i ZP, la sensació que vaig tenir fou que Rajoy havia guanyat, m’havia agradat la seva agilitat per desemmascarar alguns errors gravíssims de la política del govern d’aquest darrers quatre anys. Parlar en termes de victòria o derrota, en un debat d’aquestes característiques, no és fàcil. Cadascú tenia un temps per dir la seva i les interpel·lacions i rèpliques van ser molt poques. Amb tot, repeteixo que Rajoy -i m’agradaria dir-ho amb la màxima objectivitat possible- ho va fer molt millor que ZP. Al actual president del govern el vaig veure atabalat, sense respostes imaginatives o il·lusionants. Es va limitar a intentar -sense èxit- demostrar que Rajoy ho va fer molt malament mentre va ser ministre, cosa difícil perquè del 1996 a 2004 Espanya va viure els vuit anys de creixement econòmic i social més importants de la seva història, ens agradi o no. Les bases perquè Espanya sigui la potencia econòmica i benestant que és, la posà Aznar i el seu govern. Podem estar d’acord amb la gestió de les crisis del Prestige, del Yakolev o la implicació en la invasió d’Irak, però la trajectòria d’aquell govern, traient aquestes tres taques negres, va ser exemplar en tots els terrenys. Amb això ZP no tenia res a fer.
El més curiós és que acabat el debat rebo dos missatges SMS demanant que corri a Internet per votar en els mitjans que començaven a fer enquestes i que ho faci per ZP. Un m’arriba sense origen conegut, l’altre d’un número que no conec. I això que tot el meu entorn coneix les meves preferències polítiques. Imagino com anirien aquella nit els mòbils i els ordinadors dels militants i simpatitzants socialistes.
I ara entenc perquè la majoria d’enquestes donen guanyador ZP. A “La Vanguardia” el seu director reconeixia que Rajoy ho havia fet millor, tanmateix l’enquesta feta pel diari donava el triomf a ZP.
Dilluns vinent, al segon debat, podrem veure millor qui és el guanyador. I les enquestes que se les mengin amb patates. ¡Pásalo!.
En Cuatro, la cadena generalista de Prisa, tienen montado un programa cuya finalidad última es encontrar gente con talento. Talento para el espectáculo, claro. Para buscar a la gente talentosa se desplazan por diversas ciudades y en un teatro montan un “casting”, es decir, a través de anuncios atraen a una fauna variopinta de personas que durante breves minutos cantan, saltan, bailan, hacen equilibrios, coreografías o lo que haga falta. La mayoría simplemente hacen el ridículo. Con todo, el valor que le hechan al asunto debiera verse recompensado con otra forma más elegante de despedir al personal. Un jurado formado por tres presuntos conocedores de la materia, tienen la desdichada labor de dirimir quién tiene talento y quién no. Evidentemente, el trabajo no es difícil. Hay gente que tiene gracia, gente que entona con acierto alguna nota, gente que no se trastabilla mientras mueve las piernas y los brazos con cierta vehemencia haciendo eso que llaman bailar, pero la inmensa mayoría, son el penoso resultado de creerse los halagos inmisericordes de familiares, amigos o vecinas. Talento, cero.
Yo lo paso mal. Fatal. Me retuerzo en el sofá y busco con desespero el mando para cambiar de canal. Como nunca lo encuentro en momentos clave, he de aguantar hasta el final, cuando el trío de “listos” se despacha al presunto artista, que normalmente se lo toma la mar de bien. Exceptuando algún caso de tirantez y mala leche, donde el “talentoso” reniega del jurado que tan injustamente le han cortado una carrera que presumía llena de éxitos, fama y dinero.
Pensaba yo que el mal rato que me hacen pasar estos desgraciados del show-bussines se parece mucho a las angustias que cojo cuando veo a ZP hablando en un miting. El hombre se enreda con coletillas ya prefabricadas, con frases hechas que no significan nada y cuando quiere salir del atolladero (me empieza a faltar el aire si lo estoy viendo), indefectiblemente, eleva el tono de voz para que los amiguetes que le están viendo -que no escuchando- inicien los atronadores aplausos que le ahorran acabar la frase de forma inteligible.
Está claro que ZP no tiene talento. Pero ni pizca. Y, como los concursantes del programa de Cuatro, tampoco un pelín de sentido del ridículo. Si así fuera, no nos haría perder los nervios buscando el maldito mando, que es como la policía, nunca está cuando lo necesitas realmente. Mi consejo: ZP, menos talante y más sentido del ridi. De nada.
Els dijous d’hivern solen ser interessants. Les Caixes obren a les tardes i el centre de la ciutat està atapeït de gent. Avui, amés, comença la campanya electoral i jo tinc sopar amb els calipos, a Cardedeu, població vallesana amb un nom, com a mínim, prometedor.
Al migdia vaig a dinar a Can Perelló, de Vilablareix. Normalment, els dijous no hi vaig perquè fan arròs, infumable però que té un gran èxit entre la gent. Més d’un conegut m’ha dit que els dijous van a can Perelló a menjar “un arròs”. Que els aprofiti. El meu monitor dels campaments d’estiu, de quan jo era crio, el feia millor. Jugaven a veure a qui se li aguantava més temps amb el plat boca avall sense caure cap gra. De fet, més que grans, l’arròs de l’Eusebio Díez Barreñada -inoblidable amic d’aventures- era una pasta compacta i enganxosa que s’aferrava al plat d’una forma químicament inexplicable. Ningú se’l menjava aquell arròs, però jugaven la tira. Ens ho passaven bé en aquells campaments a Cabrera de Mar.
El Perelló estava ple a vesar. Tinc taula reservada i puc entrar sense gaires problemes. Andrea, una cambrera romanesa de molt bon veure, s’exclama perquè no vull arròs. Em porten una ensaladilla que només té bona pinta. Està immenjable. Vist l’èxit, l’Andrea em porta un pollastre rostit amb verduretes que promet. Res. Ja soparé amb els calipos. Prenc cafè al despatx. Intento fer memòria del perquè els dijous tothom fa arròs. Algú em va explicar que els dijous, desprès de la guerra era el dia del plat únic. Un dia en que tothom, rics –pocs- i pobres –la majoria-, menjaven un sol plat per dinar. El meu pare em recordava que el mateix Franco menjava només un plat aquell dia. Ell, com a membre de la seva escorta personal, el veia sovint. Un dia em confessà que anant per Madrid amb la pistola carregada i amagada a la butxaca, a pocs metres del Caudillo, va pensà que si volia ell solet podia canviar la història. Només calia descarregar aquella pistola en el cos d’aquell petit militar. És curiós, el tipus de pensaments que poden tenir els guardaespatlles. En aquella època no feien cap test psicotècnic i només calia ser militar i observar bona conducta –a part de consideracions físiques- per ser escorta del Cap de l’Estat. Tampoc n’hi havien massa joves de més de metre vuitanta en aquells anys de fam i por. Sempre li dic al meu pare que si bé en aquells anys no va canviar la Història, el fet de deixar la milícia i venir a Catalunya on va tenir el bonic detall –juntament amb la meva mare- de concebrem, fou també una forma de fer Història. Si hagués liquidat el dictador, aquest blog no existiria. Jo, segurament, tampoc. I ell no hauria trigat gaire temps en marxar a l’altre barri, deixant un grapat de vides sense història. Val més així, papa. Aquest Nespresso no està gens malament. What else, George?
En Carlos López em comenta -amb certa consternació- que el PP pot guanyar però quedar-se sense governar, doncs la suma de diputats de PSOE, ERC, IU, IC, PNV i d’altres minories farien impossible un govern amb la mínima estabilitat parlamentària. Jo crec que això no passarà. Crec que el PP guanyarà per una diferència d’entre 10 ó 12 diputats i en poques setmanes podrà formar govern amb el suport parlamentari de CiU. Serà una negociació difícil on l’escull de la denuncia d’inconstitucionalitat de l’Estatut estarà en tot moment a sobre de la taula. S’hauran de fer gestos i s’haurà de perfilar un programa de govern que ajudi a CiU a justificar el suport parlamentari. Podria molt bé ser desestimat el recurs d’inconstitucionalitat per part del Tribunal durant el mes d’abril i la negociació quedaria desencallada. Llavors, fins i tot podria haver algun ministre de CiU, que en comptes de Duran com pensa tanta gent, seria Sanchez Llibre o Francesc Homs.
Del que estic segur -el paràgraf anterior era política ficció- és que governarà qui més vots i escons tingui. El que passà aquí a Catalunya és suportable tenint en compte que la Generalitat és una administració subsidiària i des de que la presideix José Montilla, el caràcter de govern nacional ha quedat bastant desvirtuat per convertir-se en una Diputació amb molts de funcionaris i responsabilitats…administratives, que no polítiques. Per entendre’ns: Pujol era un estadista. Montilla és un funcionari de baix nivell. I jo no sóc pujolista, però el que ha fet ERC donant el càrrec més important de Catalunya a una persona gris, sense cap preparació i amb l’únic objectiu de mantenir-se com pugui, no li perdonaran els seus propis militants i seguidors. A Espanya, amb les forces polítiques tan mediatitzades, seria impensable una legislatura on el partit guanyador tingués d’anar a l’oposició. I més, amb una conjuntura de forta recessió econòmica.
Estic segur que el proper president del govern d’Espanya serà Mariano Rajoy. I deixem la Chacón criar el seu nen tranquil·la i els artistes tan compromesos amb el país, que segueixin actuant i fent de titiriteros. Però que torni la coherència en la governabilitat. Gràcies.
Assisteixo a la presentació del llibre “Les extravagàncies del fashion-food” del meu amic Eugeni Rius, home de comunicació, periodista de TV3 i company de tertúlies. Vaig a Granollers, ciutat que cada dia m’agrada més, i quedo gratament sorprès a l’acte de la presentació: la sala de la biblioteca és plena i l’Eugeni es fa acompanyar d’un grup heterogeni de persones que han col·laborat en el llibre, del qual destaco en Pep Salsetes, tot una institució en el món de la Cultura gastronòmica, un pou de ciència que tan bon punt et parla del menjar del romans com de plats cuinats pel carnaval al segle XVI. Realment impressionant. La idea central del llibre és la deconstrucció de la cuina moderna com a espectacle i -sobretot- com a instrument de marketing, sense cap base gastronòmica conseqüent; davant d’això, l’autor reivindica la cuina tradicional, la de les mares, àvies i tietes. Una cuina capaç de sorprendre’ns cada dia, inesgotable, imaginativa i de qualitat suprema.
No és una idea nova. Pla passà tota la seva vida enyorant els plats de la seva infantesa i reivindicant la senzillesa aplicada als fogons. Per això anava sovint a la Fonda Europa de Granollers, el meu santa santorum gastronòmic. Pla rebutja amb contundència el menjar preparat, el menjar ràpid, el plàstic com a ingredient culinari. L’Eugeni Rius té el seu drac en els cuiners estrella, en els plats plens d’aire, d’escumes i de vent fabricats en termomix, amb biberons i màquines infernals que amaguen la vacuïtat del producte. Resumint: una cap i pota o unes llenties amb botifarra són cultura gastronòmica, tradició i saviesa. I s’ha de preservar, defensar i expandir.
La tertúlia del sopar amb sis amics és impagable. Un d’ells -tinent d’alcalde d’ERC d’una important població del Vallès- tot i defensar el tripartit, reconeix que l’ambient és de canvi polític. Jo li dic que en aquesta hora transcendent de canvi de cicle econòmic i davant les incògnites del futur, veig més seguretat i fermesa a les files populars. Ell em diu que aquestes no són les seves eleccions i que accepten una davallada que els deixi entre els 4 ó 5 diputats. Jo aposto pel triomf del PP per 10 ó 12 diputats. La resposta d’aquí un mes.