Durant anys he estat client de la petita perruqueria del meu poble. És un local petit, acollidor, amb dues cadires mecàniques posades una al costat de l’altre i amb dos miralls just al davant. Un petit prestatge a on el perruquer posava els seus estris i que sempre estava ple de esprais, pintes i alguna revista antiga. Darrera d’aquestes cadires hi havien dos sofàs d’aquells dels anys 70, sense braços, baixets, de teixit fosc, molt gastat. Entre mig hi havia una taula a joc, baixeta a on hi havien un recipient amb diversos cigarrets i un cendrer. Els cigarrets eren un obsequi del perruquer envers els seus parroquians. Qui més s’aprofitava d’ells era en Tano, un noi amb un cert retard mental i que no tenia cap vergonya a l’hora de pispar algú cigarret al pobre Joan, el perruquer, entrant a la perruqueria quan més ocupat estava el bon artesà.
Joan era un home tosc, fort, sense modals gaire acurats, però tallava bé els cabells. I cobrava un preu més que just. Les patilles i el coll les retallava amb una navalla esmoladíssimes que de forma destra i segura, feia passar amunt i avall del cap. En un plis-plas tenies el pel del coll ben retallat i les patilles uniformes i a la mida. Però la seva forma d’agafar la navalla feia basarda. Pasava la fulla esmolada a pocs mil·límetres de la jugular, com si res. Un dia vaig veure, aterrat, que anava a les llistes d’ERC a les municipals i vaig decidir canviar de perruquer. Va influir també un cert tremolor a la ma dreta cada dia més notori per part d’en Joan que feia un autèntic exercici de risc retallar les patilles i el coll. La relació entre el sobtat tremolor a la ma i la seva militància a ERC, tot i que existeix, no la he sabut trobar.
Vaig anar a Palamós. El poble gran, a on hi ha de tot. Un dissabte al matí, dia de mercat, desprès d’un esmorzar frugàs, lleuger, a base de peix fregit, enciam, tomàquet i ceba ben amanits i regat amb un vi de Calonge, sòlid, fresc i afruitat, com tots els que fan per aquests rodals, vaig entrar a Cebado del carrer Vincke. Era la primera perruqueria que vaig trobar.
A l’entrada una noia t’apunta el nom i cognoms en un ordinador i et fa passar a una cadira articulada de les moltes que hi han disperses pel gran local. Jo li proposo d’anar directament a rentar-me el cap, però m’informa que primerament passarà l’oficiala a estudiar el meu cabell i a que li expliqui el que vull. Un pel astorat li comento a l’oficiala -”¿vol un cafè?” em talla dolçament- que vull un tall normal, contundent pels costats i una mica generós a la zona a on el cabell és menys espès. Com George Cloony, més o menys. Desapareix uns minuts i torna amb un àlbum de fotos a on George Cloony apareix en primer pla en diferents poses. Somric i li previnc que els meus comentaris no s’han d’agafar sempre ben bé al peu de la lletra. Crec que no m’escolta. Acabo finalment al rentacaps no sense haver d’explicar a altra noia les meves preferències tèrmiques respecte l’aigua. I comença el rentat del cap. Acostumat a la contundència i poca finor d’en Joan, les mans d’aquella noieta semblaven pa d’àngel acaronant la meva cocorota. Però de sobta, les carícies comencen a ser més pausades, lentes, suaus: m’agafa tot el cap amb les mans i comença a girar els seus dits per entre el meu cabell de forma clarament provocativa. Segueix el seu massatge i començo a trobar-me violent, més que res, perquè hi ha molta gent al voltant i el que està fent aquesta noia em sembla insinuant. Miro al meu voltant i ningú fa cas. Dissimulen, que jo crec. Vull aixecar-me però un raig d’aigua freda em torna a puesto. “¿Està bé així?” em diu la rentadora. No sé que dir-li: - Home, anaves molt bé… però aquesta aturada, tan en sec… Ni cas. Aquí ningú t’escolta.
Sense treva em veig assegut a la cadira multiforme i una altra noia comença a tallar-me els cabells. Les patilles i el coll ho fa amb una màquina d’aquelles d’esquilar bovins, però més petita. El tall és perfecte i mentre treballa, la noia m’explica que és d’Extremadura -”¡què casualitat, yo también!”, li dic mentint per darrera vegada. Fem una repassada per l’agroeconomia del Valle del Jerte i per la política de restauració de la Junta de Extremadura en les excavacions arqueològiques de Mèrida i sense adonar-me, ja tinc el cabell tallat.
M’empastifen amb diversos esprais i m’envien de nou al mostrador de l’entrada, a on m’espera la primera noia de totes amb el mateix somriure de totes: 23 euros amb 45 cèntims, més del doble del preu d’en Joan. I segueixo sense semblar-me gaire al Cloony. Rajoy demana diàleg. Jo li dono tota la raó: començaré per dialogar amb en Joan a veure si aconsegueixo anar tranquil a la seva perruqueria. Em de tornar al centre urgentment.
General | Cap Comentari »